4 de setembre del 2012. Ni manifestació, ni eleccions. Ni l’Oriol Junqueras ni nosaltres sabem què passarà al país durant els propers dies, setmanes, mesos…

Havíem quedat amb l’Oriol a l’Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts, però finalment ens emplaça a la seu d’Esquerra Republicana a Barcelona, al carrer Calàbria 166.  El seu cap de comunicació ens diu que haurem d’esperar. Mentrestant busquem una ubicació per fer-li les preguntes i acabem instal·lant-nos al seu despatx. Però no arriba. Ens diuen que trigarà una mica perquè tenia feina a Sant Vicenç dels Horts. Per fi, passada gairebé mitja hora el veiem arribar en cotxe. No condueix ell, (no perquè no en sàpiga) ens explica que així aprofita millor el temps, pot enviar correus, estar pendent de les xarxes socials, etc.

Abans d’arribar, el cap de comunicació ens veu treure la tasseta de cafè i ens pregunta que què és? Li expliquem, i riu. Diu que a l’Oriol aquestes preguntes no li agraden massa. Però al final, ja ho veureu, no es queda pas curt!

Quan acabem l’entrevista les preguntes ens les fa ell a nosaltres, com ens diem de cognom…i comença a explicar-nos mil coses, d’on pot provenir, què significa…li surt la vena de professor. Podríem quedar-nos una hora més xerrant sense parar. Però el dia continua, encara és molt d’hora i queda molt dia per endavant. Un plaer.

El viatge fins allà ha resultat ser una mica accidentat… A un de nosaltres l’autopista des de Vilafranca no li ha sentat gaire bé i arriba fet una sopa. Blanc és un adjectiu massa baix per definir el cromatisme de la seva cara. Fent el valent, però, ens avancem cap a la nostra missió.

La Carme ens rep al seu estudi situat en un espai molt gran i lluminós d’un antic edifici de Barcelona, la nau Ivanov… Un lloc molt acollidor.

Mentre preparem tota la “infraestructura” ens explica l’origen de la nau i com s’ha reconvertit en un espai cultural. Sembla que el mareig va baixant però encara no les tenim totes…

Comencem l’entrevista i ens endinsem en el món del teatre, la seva realitat i ens trobem davant d’una persona apassionada per la seva professió i per la cultura. Això es nota, en l’expressió de la veu i de la mirada.

La sensació de millora és inversament proporcional a l’acabament del temps previst per a la nostra xerrada. Quan més bé ens comencem a trobar menys temps ens queda i s’acaba l’entrevista.

Finalment, hi ha hagut un bon final: una bona entrevista i ja ens recuperat de la marejada… Però encara ens queda la tornada!

És ple estiu. Fa calor.Quedar amb ell ha estat senzill, ja que des d’un primer moment ha posat tots els mitjans i facilitats perquè puguem veure’ns i fer-li l’entrevista.

La seva entrevista és una de les primeres que fem i els nervis encara hi són… Abans d’entrar creuem els dits perquè tot vagi bé i la tecnologia ens acompanyi: micròfon, càmeres… Estem ben verdes encara!

Ens trobem a casa seva a Vilanova i la Geltrú i ens obre les portes del seu món més privat. Decidim que “fer un tallat” a la terrassa és una bona idea. El dia acompanya, encara no fa aquella calor de migdia i la tertúlia serà més amena.

A mesura que anem fent les preguntes ens adonem de la seva facilitat per a fer-se entendre, per a explicar ordenadament els seus pensaments i idees… Es nota la trajectòria!

Ràpidament plantegem totes les preguntes que teníem preparades. Com passa de ràpid de temps! Fem les fotografies de rigor i mentrestant s’inicia una conversa sobre el projecte, els estudiants d’avui i les oportunitats… de la vida, vaja.

En baixar per l’ascensor, baixem amb la sensació que hem aprofitat molt i molt bé aquesta estona amb el Francesc.

Hem quedat amb el Pare Manel a la parròquia de la Trinitat Vella. L’edifici, però, sembla qualsevol cosa abans que una parròquia. Igual que el Pare Manel s’assembla a tot menys a un capellà. Abans d’entrar, un home del barri el saluda tot cantant i ell li respon de la mateixa manera. És un capellà peculiar.

Dins de la parròquia, ens condueix a unes quantes sales perquè triem la que ens agradi més. N’escollim una del segon pis, en la qual entra força llum i on hi ha quadres i murals fets pels nens de la Fundació Pare Manel, o de l’esplai, com ell mateix anomena. El fem seure al costat d’un retrat de Jesús i dibuixos infantils. La imatge és, alhora, curiosa i entranyable.

No fan falta més de cinc minuts per adonar-se que el Pare Manel no és un capellà qualsevol. No creu en el cel, està a favor del matrimoni de monges i capellans i, sense que li ho preguntem abans, ens parla obertament de la sexualitat de les persones discapacitades. “Encara hi ha famílies molt carques”, ens explica.

Quan li preguntem pel Papa ens respon: “Què pot fer només una persona sola?”. Després, ens parla sobre la situació del seu barri i la seva feina. “Hi hauria d’haver més Pare Manel”, li diem. Ell, però, mira cap a una altra banda i respon modestament. I afegim: “No tothom és tan bo com vostè”. Ell, optimista de mena, ens contesta: “Jo crec que sí”.

La trobada amb Albert Rivera sens dubte és un pèl accidentada i amb alguna anècdota curiosa que va donar el punt d’humor a l’entrevista.

Arribem justos de temps. Sovint aparcar a Barcelona es tradueix en una completa Odissea! Entrem a l’edifici, pugem fins al primer pis i ens esperem que ens obri la porta una de les noies d’administració. De seguida arriba la cap de comunicació que ens condueix fins a la sala on realitzarem l’entrevista. Molt blanca. Molta llum.

Al cap d’una estona apareix l’Albert Rivera, que ràpidament torna a sortir per deixar-nos acabar de muntar la càmera i el trípode. El pànic es desencadena pocs segons després. Se’ns trenca el micròfon! Cau al terra, perd una peça i entre els tres la busquem intentant evitar que allò sembli una escena d’una pel·lícula de riure.

L’aconseguim recuperar, però en intentar encaixar les dues peces, el micròfon s’acaba de trencar. Entra l’Albert Rivera i ens mirem amb cara de circumstàncies. Procurem que se l’enganxi com pugui a la corbata i resem perquè no ens passi res més. Mare meva! Quina tarda!  Després d’un moment de nervis decidim enregistrar l’entrevista amb el micròfon d’ambient de la càmera. Encara sort que es una sala tranquil·la i no hi ha ningú més que nosaltres.

Tant la cap de premsa com ell ens avisen que és un dia complicat i que no tenen gaire temps. Anem per feina, però parlem de manera distesa. Gràcies a la paciència de l’Albert i al micròfon d’emergència l’entrevista va anar com una seda. Al final de l’entrevista, li acabem d’explicar el projecte de 52 tallats i el fem tornar carregat al seu despatx: el calendari i la presentació de Mas Albornà i unes catànies, típiques de Vilafranca.

El repte d’ara? Arreglar el micròfon o trobar-ne un de nou per a l’entrevista de l’endemà amb la Mònica Terribas.

Quedem al “Bar Seco”, un bar adherit a la casua Slow Food. Allà ens hem de trobar amb el Ferran, un vilafranquí de naixement que ha triomfat en el món de la interpretació. A Mas Albornà ja ens coneixíem ja que havia participat en un dels calendaris socials que la Fundació edita cada any. Ell, concretament, va participar en el calendari 2010, dedicat al món del cinema i la televisió.

Mentre l’esperem prenem un tallat: són les 10h i cal omplir el cos amb la dosi de cafeïna que ens reclama.

Arriba el Ferran. De tracte molt proper, ens proposa de fer l’entrevista a fora, on hi ha unes grans vistes davant de Montjuïc. Pugem les escales que ens separen del nostre objectiu i, en arribar, ens adonem que ha estat una molt bon tria. La vista és extraordinària.

Ràpidament ens adonem que favent. Potser una mica massa, però ja que som allà no ens tirarem enrere. Li posem el micro amb dificultats i decidim jugar-nos-la amb el so ambient… amb aquell vent… calia arriscar.

En acabar, patim de valent en adonar-nos que durant l’entrevista, el micro s’havia mogut i no sabíem si havíem enregistrat el so correctament. El Ferran es mostra molt predisposat a col·laborar i ens diu que si no ha quedat bé, no hi hauria cap problema a repetir-la… Finalment, aquesta que veieu, és l’original: no va caler repetir-la, de manera que teniu l’original.

Són les 10h i som a Valls.

Hem quedat a la mateixa seu de Cossetània Edicions per a fer l’entrevista amb el seu director, Jordi Ferré.

Amb el Jordi, ja ens coneixíem ja que va ser aquesta mateixa editorial la que va publicar, ara fa tres anys, el llibre que Mas Albornà va editar: Mira’m. Contes de Vides Especials. Es tracta d’un recull de nou contes on els protagonistes són persones amb discapacitat i està escrit nou de les plomes més significatives del país: Mercè Foradada, Ada Castells, Màrius Serra, Elisabet Pedrosa, Àngel Burgas, Miquel Pairolí, Josep Maria Fonalleras, Rafael Vallbona i Margarida Aritzeta.

Ens rep al seu despatx, tot envoltat de llibres, papers i inèdits per ser llegits… “El paper i el llibre no morirà mai”, ens explica “només canvia la manera de ser consumit i les preferències”.

La conversa resulta enriquidora i àgil. Parla amb passió de la seva feina, també la seva vocació. Quan tractem el tema de la pirateria ens fa un símil ben interessant: “Baixar per internet un llibre és com anar al Corte Inglés i marxar sense pagar, amb la diferència que la primera acció no està tan mal vista com la segona”.

Un cop acaben la xerrada, aprofitem per parlar del futur llibre “52 tallats”, el qual aquesta editorial publicarà l’any 2014 tan bon punt s’hagin fet les 52 entrevistes. “És curiós – ens comenta- estem avui parlant i treballant sobre un llibre que no farem fins d’aquí a un any quan a l’editorial anem tots de bòlid preparant el Sant Jordi d’enguany. Quan els ho digui als de l’equip no s’ho creuran”. Les coses, de vegades, són ben estranyes.