Carrer Diputació, 119. Arribem amb temps i, afortunadament, amb micròfon! No sabem exactament com, però els manetes de Mas Albornà l’han aconseguit apedaçar després de l’accident que va patir en l’entrevista amb l’Albert Rivera del vespre anterior.

La seu del diari Ara fa honor a la seva personalitat: innovadora, moderna, visual. El tecleig frenètic dels ordinadors es concentra al segon pis. En el primer, en canvi, hi ha una recepció tranquil·la, un prestatge llarg amb un grapat d’edicions del diari, una televisió i un parell de sofàs. Els colors que imperen també són els mateixos de la capçalera: el blau i el blanc.

La Mònica Terribas no es fa esperar. Baixa les escales amb els seus talons negres d’agulla. Va vestida amb americana i pantalons foscos. Les ungles, de color blau elèctric, li donen una imatge de vitalitat. Traspua un estil elegant. La periodista ens porta primer cap a una sala, però de seguida se’n desdiu i creu que serà millor que fem l’entrevista al plató televisiu, aquell des d’on cada nit presenten la portada de l’endemà.

El testimoni de la Mònica Terribas ens acaba impactant a totes. El seu home va amb cadira de rodes des dels 27 anys i el seu fill, que ara en té 14, té la síndrome de Down. L’experiència personal li fa parlar sobre la discapacitat amb una gran maduresa i, sobretot, amb molta naturalitat. Per una vegada no veiem l’entrevistadora que busca fer la pregunta compromesa, sinó una Mònica Terribas molt humana. Veiem la persona, l’esposa i la mare.

Quan acabem l’entrevista, encara parlem una estona més. Ens explica, entre d’altres, el primer enamorament del seu fill.

Sortim de la seu de l’Ara i ens mirem entre nosaltres. Somriem i fem que sí amb el cap. Quan agafo el metro, sento un regust de boca molt agradable. “Avui he après alguna cosa”, em dic a mi mateixa.

Un matí de sol.Som al barri de Sants.

La Núria Feliu ens obre les portes de casa seva, pensant-se que érem una altra visita… No comencem amb bon peu! – pensem les tres encarregades d’entrevistar-la. Tot i així, entrem al seu pis i ràpidament ens sentim com a casa. El malentès se soluciona amb el temps de muntar la càmera i res no ha passat.

Ella no para d’explicar vivències i anècdotes de la seva vida, plena de records. Ens endinsem en el seu univers artístic i viatgem amb ella a Nova York, acompanyem personatges i artistes reconeguts… De la mà de la Núria Feliu un s’endinsa en un altre món.

Després de l’entrevista “la fem petar” una estona. Ens explica el seu darrer projecte “Poemes patriòtics” i ens en dóna un exemplar. Ens parla de Sants, el seu barri, el curiós cartell de parada de metro que té a la terrassa i algunes xafarderies més de la seva vida com a artista reconeguda.

Marxem amb la sensació que hem après molt però que xerrar amb la Núria donaria per fer per a ella sola un llibre de les seves experiències!

Arribem puntuals a la nostra cita.

La Mercè ens rep a casa seva, al barri de mar de Vilanova i la Geltrú, amb el seu personalíssim i contagiós somriure d’orella a orella. Decidim fer-li l’entrevista en un dels seus espais preferits: el seu estudi i lloc de treball encarat a mar. “Tot un luxe poder treballar amb el mar al davant”, ens confessa. Envoltada de llibres i de fotografies de les cares que més estima comencem a parlar. Conversar amb la Mercè és sempre un plaer. Tranquil·la, ordenada, humil… transmet el que pensa com si fos un conte, explicant-ho amb detalls i cura que et transporten cap al seu univers.

Ja fa temps que ens coneixem, amb la Mercè. Va ser una dels nou autors dels contes sobre discapacitat que va publicar Mas Albornà en forma de llibre i amb títol Mira’m. Contes de Vides Especials i que va editar Cossetània Edicions.

Des d’aquell moment, la relació entre l’escriptora i Mas Albornà ha estat molt propera i sempre que ha pogut no ha dubtat a prendre part de forma activa en els projectes i iniciatives que impulsem des de la Fundació. I el 52 tallats no ha estat una excepció.

Gràcies de nou, Mercè!

Ens trobem al Palau del Mar, al mig de la Barceloneta. A dins també hi ha el Museu d’Història de Catalunya, però avui ens toca anar al Departament de Benestar Social i Família, on hem quedat amb la consellera Neus Munté.

Un cop hem entrat a l’edifici i ens hem identificat, l’home de seguretat insereix una targeta abans que pugem a l’ascensor. Al quart pis no hi puja qualsevol. Allà ens ve a rebre un noi de premsa, que ens condueix cap a la sala on farem l’entrevista entremig de passadissos i despatxos que semblen iguals. Intentem enfocar la càmera cap a la finestra perquè es vegi Barcelona de fons, però hi entra massa llum, així que canviem d’idea i situem la cadira de la consellera al costat d’un dels quadres.

“La senyera a la dreta o a l’esquerra?”. S’ha d’anar amb compte amb aquestes coses de protocol. Nosaltres, però, ens mirem i arronsem les espatlles. Al final la posem a l’esquerra, per una raó purament audiovisual, però també creiem que així aconseguim un to més informal. “Alea jacta est”

Al cap d’una estona arriba la consellera, que de seguida apaga l’aire condicionat, i una altra noia de premsa, que aprofita per fer fotografies durant l’entrevista. Al principi els flaixos surten disparats i a un ritme frenètic. Tenim sort que Neus Munté ja coneix de primera mà al projecte: va ser una de les conductores de la presentació de 52 tallats al Palau Robert. L’alumna avantatjada. No li expliquem gaire cosa, perquè ja ho sap tot. Fins i tot confessa haver-se preparat l’última pregunta, la del tallat. “Tot i així, no he pogut evitar quedar-me en blanc”, explica després. De fet, ja veureu que és la pregunta que més costa a la majoria.

Som al mes de març i el jutge Santiago Vidal ens rep a la sala penal número 10 del TSJC (Tribunal Superior de Justícia de Catalunya). Arribem un pèl abans de l’hora prevista i ens esperem als passadissos. Allà tenim temps per a fer d’observadores del dia a dia d’un lloc com el Palau de Justícia (un lloc poc freqüentat per unes servidores). Ens sorprèn veure el volum de paperassa que s’emmagatzema a les dependències: folis i caixes de documentació amuntegades per tot arreu, fins i tot als passadissos.

Ens rep el Santiago. Ja des del primer minut veiem que és un jutge ben atípic: des de la manera de tractar-nos (amb una proximitat que ningú diria que no ens coneixem de res) com per la manera de vestir, parlar i pensar. Això promet! – pensem.

L’entrevista la fem a la mateixa sala penal. Mentre preparem la càmera i estem soles, semblem criatures i no tardem ni deu segons a seure’ns a la cadira del jutge i gaudir de les sensacions de presidir una sala d’aquesta mena…

L’entrevista no decep les nostres expectatives. Clar, directe, provocador… atípic, en definitiva. Sí, aquesta és la paraula que defineix tot el contingut que extreiem de la interessant xerrada que mantenim amb ell. No ens deixa indiferents.

De tornada a Vilafranca, encara comentem les sensacions que ens han causat les seves respostes. Atípiques, també.