En Xavier i jo hem quedat davant la porta de la seu d’ICV una mica abans per arribar amb temps a l’entrevista. Minuts després d’haver-me endinsat en el Barri Gòtic, veig al final del carrer una paret de vidre amb franges verdes i vermelles. És la seu d’ICV. M’hi acosto. No sembla la porta principal, però després de fer dos tombs al voltant no aconsegueixo trobar-ne cap més. “Ha de ser aquí”, em dic. Poc després parlo amb el Xavier i em diu que, efectivament, estic a una porta lateral. Li demano indicacions i em confessa que, a ell, també li ha costat trobar la seu. Giro dues vegades a la dreta, trobo el Xavier i descobreixo que, enmig del carrer, hi ha el Passatge del Rellotge que estava buscant. Per fi arribem a la porta principal.

La seu del partit és inconfusible. Parets verdes i vermelles amb les inicials d’ICV pertot. En un dels prestatges al costat de la recepció, abunden les revistes mediambientals i de temes ecològics.

El responsable de premsa ens ve a rebre de seguida. Ens fa pujar un pis i ens condueix a una sala molt espaiosa. “És on acostumem a fer les xerrades”, ens explica. Per a gravar i fer les fotografies, el lloc és l’adient. Molta llum, terra de color verd festuc, paret amb les lletres d’ICV gravades i una senyera. La confusió no és possible.

Abans de l’entrevista, uns instants de pànic. El Xavier em confessa que no sap manejar la càmera. Sort que unes setmanes abans una altra de les voluntàries, l’Anna, ens havia impartit una lliçó magistral. Intento fer memòria i, entre el Xavier i jo, en fem un i ho acabem de muntar tot.

Poc després arriba el Joan Herrera i ens pregunta pel nostre projecte i la nostra fundació. Se’l veu molt interessat. Es nota que és de conviccions socialistes. Fins i tot, després de l’entrevista, promet visitar Mas Albornà quan vingui a Vilafranca. Esperem que no sigui només per repetir les catànies.

És estiu. Ens hem citat a Òmnium Cultural, ja que el nostre entrevistat n’és el vicepresident. L’ambient fresc i de tranquil·litat contrasta amb la calor i el xivarri de l’exterior. Decidim fer l’entrevista a la sala d’actes, un espai que ha estat escenari de presentacions, de xerrades i de reunions de caire cultural, de llengua i de país. Sentim com aquesta institució fundada fa més de 50 anys ens inspira i condueix al debat, a la reflexió i l’exposició de visions i punts de vista. I això és, precisament, el que hem vingut a fer avui.

De negre rigorós, ens atén un Vicent Sanchis que, malgrat no haver-nos vist mai, sembla com si ja coneguéssim. Tertulià en diferents mitjans, la seva veu i el seu caràcter ens resulten familiars. La conversa i el to que aquesta adquireix no decep ningú. En Sanchis, doncs, està a l’alçada d’ell mateix i les explicacions i argumentacions, en connexió amb la línia de pensament que havíem endevinat i conegut prèviament com a seguidores d’ell. A més a més, les seves dots d’oratòria i el seu àcid sentit de l’humor aporten a la nostra entrevista una personalitat pròpia. No trobeu?

Entrar a les entranyes del Monestir de Montserrat és un dels privilegis als quals les persones que fem entrevistes estem exposades. Gràcies al fet d’haver de conversar amb persones reconegudes, tenim una mena de passaport exclusiu que ens permet accedir a llocs on no tothom està autoritzat a fer-ho. I això és un luxe, una de les moltíssimes contraprestacions que té aquesta feina. I m’encanta.

Ens va encantar també com ens van obrir les portes de les sales d’una abadia que ha estat és i serà molt més que un centre espiritual. Allà s’hi respira diferent. Potser és el silenci o potser els pensaments que et vénen al cap… el cas és que l’experiència és realment impactant.

L’entrevista amb el Pare Abat resulta amena i tranquil·la, un reflex també de la seva personalitat pausada i reflexiva. Ens movem entre sales i acabem al pati, un atri amb vegetació, columnes i voltes i una font al bell mig on fem la sessió de fotos, un veritable oasi de pau i silenci que fa que sentis, mai millor dit, aprop del cel.

El dia de l’entrevista coincideix (malauradament per nosaltres) amb un dia de  vaga general, concretament el 14 de novembre. Per més inri, l’entrevista és, ni més ni menys que amb el Conseller d’Empresa i Ocupació… Tot un repte.

En aquells moments ens comencen a sorgir dubtes existencials que fins aquell moment no ens havíem plantejat: en un dia de vaga general, els pàrquings obren? Podrem arribar als despatxos del Conseller?

La cita és a les oficines de la Conselleria d’Empresa i Ocupació, al Passeig de Gràcia. Anem carregats amb les càmeres i els nostres equipaments i estem temerosos que siguem objectiu dels piquets. Per sort, no només no som objecte de cap escarni sinó que en veure que anem carregats amb les càmeres, ens pregunten de quin mitjà venim. Respirem alleujats. Prova superada, de moment.

L’entrevista transcorre amb normalitat, tenint en compte l’ “anormalitat” de la jornada. El Conseller i nosaltres ja ens havíem conegut feia uns mesos en un acte que la Fundació Mas Albornà havia organitzat a Vilafranca del Penedès, en motiu de la celebració dels 10 anys de la posada en marxa dels serveis adreçats als Ajuntaments.

En sortir, el panorama ja ha canviat una mica i veiem més manifestants i consignes. Nosaltres, de manera discreta, tornem al pàrquing, agafem el cotxe i tornem victoriosos a Vilafranca. Feina feta!

Ens trobem amb el Joan Subirats a ple cor de Barcelona, a l’Ateneu Barcelonès, una institució amb més de cent cinquanta anys d’història amb la voluntat de ser un dels principals centres de debat intel·lectual. Res millor per al nostre objectiu: conversar amb una persona amb coneixements profunds de la ciència política sobre com veu la situació actual de la societat i quin espai hi ocupa la discapacitat i el trastorn mental.

D’aquesta manera, els jardins d’aquesta associació plens de vegetació verda, alts arbres, bona ombra i bon silenci  ens serveixen de marc immillorable per al nostre tallat amb aquest professor de ciència política. Sembla que ens trobem una illa enmig del soroll de la ciutat, és un espai de calma, ideal per a fer tertúlia.

L’entrevista amb el Joan ens passa molt ràpid. El seu discurs ens embadaleix ja que al darrere hi ha molt de coneixement i això es nota. Un autèntic tallat que ens senta molt bé i ens ajuda a fer una pausa en el nostre dia a dia.

Potser és el desplaçament més llarg que hem hagut de fer dins el projecte dels 52 tallats però va valer la pena per conèixer  la Pepa Plana, la pallassa més internacional de Catalunya, que ens va atendre a principis d’agost en un dels pocs descansos que té entre gira i gira.

Havíem quedat en ple Delta de l’Ebre, a La Pallarassa, així és com s’anomena el terreny de la granja que estan condicionant per crear un espai de creació per artistes de circ i altres disciplines. Tot i seguir fídels les indicacions i els plànols, no era fàcil trobar l’indret en qüestió per la homogeneïtat d’uns terrenys plens d’arrossars i lluny de tot, però finalment vam arribar-hi i aquest és el resultat.

Les impressions d’una dona optimista davant de qualsevol tema i amb el somriure per bandera. Una dona que forma part del Cirque du Soleil i acumula experiències diverses, també amb persones amb discapacitat i gent de diversos països que malgrat que els ha tocat patir riu amb la seva presència. I no la deixaria escapar enlloc més.

Som a Vilanova i la Geltrú, a les oficines del Toni Albà. Fem l’entrevista en una sala plena a vessar de cartells d’obres de teatre i de referents teatrals. No queda cap dubte que som a casa del que en diem “un artista”.

Arriba puntual a la cita, menjant un entrepà que s’ha comprat al forn de la cantonada i un refresc. “Vinc de gravar a Barcelona”, ens explica. La seva vida deu ser bastant atrafegada, pensem, amb l’enregistrament del Polònia i del Crackòvia, les obres de teatre… anar i venir de Barcelona… i a més fer de pare!

Mentre preparem les càmeres, ultima el darrer mos de l’entrepà i comencem a xerrar. Parlem de riure, d’humor, de Catalunya, del futur, del passat, de les seves experiències… Se’ns passa el temps volant parlant amb ell, per les històries que ens explica, per la seva expressivitat, la seva proximitat… i la seva predisposició a col·laborar. No dubta ni un moment a fer-nos un petit “espot” del projecte 52tallats.cat totalment improvisat…  Si el voleu veure, aquí el teniu.

Sortim d’allà amb una entrevista, un espot i un agradable regust d’haver compartit un bon tallat.

Ens trobem a la seu de DINCAT (entitats sense ànim de lucre que treballen en l’àmbit de la discapacitat intel·lectual) al carrer Joan Güell de Barcelona.

Disposem d’una petita sala  on farem l’entrevista. Ens trobem amb la Laura, la cap de comunicació, qui ens ajuda a muntar tot el “set” per a l’enregistrament. La creativitat és quan ens ha d’ajudar més i ràpidament col·loquem un roll up per aquí, un cartell per allà i tenim tot un espai audiovisualment atractiu. Ningú diria que el cartell s’aguanta amb una enginyeria gens ortodoxa!

Parlem amb la Rosa i és un plaer conversar-hi. Sap del que parla. Coneix el sector, les problemàtiques i ho viu en primera persona. Ben bé no li hem de fer preguntes ja que les seves reflexions mateix condueixen cap a un discurs articulat que fa que l’entrevista tingui vida pròpia.

En menys de mitja hora. Ja ho tenim. Tenim grans reflexions i també tenim clar què és el que explicarem al post del 52tallats…