A partir d’aquesta setmana, ja no publicarem més entrevistes a les cares més conegudes del país. El projecte 52 tallats i un tovalló ha acabat però no pas per sempre.

Hem finalitzat una etapa, és veritat, però ben aviat n’iniciarem una de nova: adaptarem els continguts, les frases i les reflexions de les entrevistes a un nou format i a un nou públic, els estudiants de secundària. A través de dinàmiques i amb les entrevistes volem fer-los reflexionar sobre els valors, la diferència i fer-los aprendre a tenir opinió pròpia. Ben aviat us n’explicarem més detalls.

Mentrestant us convidem a gaudir audiovisualment del que ha significat el 52 tallats a través d’aquests dos nous vídeos:

1. Millors moments del projecte

2. Acte de cloenda i opinions dels voluntaris

Moltes gràcies a tots per haver-nos seguit i us convidem a rellegir sempre que vulgueu alguna de les nostres entrevistes… això sí, sempre acompanyats d’un bon tallat!

És el darrer. Això ho sabem. Ens fa molta il·lusió però alhora, tristesa. Han estat moltes hores de dedicació, molts esforços, anècdotes i experiències viscudes. I sembla que això avui s’acabarà.

Els cinc voluntaris han vingut puntuals. Durant la setmana hem estat intercanviant e-mails amunt i avall per tenir a punt les preguntes que faríem, qui les faria, en quin ordre.. També explicant com aniria l’acte: que si primer en una sala on faríem un tallat i explicaríem com evolucionaria el projecte a partir d’ara i, després, en un altre espai faríem les entrevistes… Que el nostre entrevistat arribaria un cop hagués començat l’acte i que tenia pressa…

Amb totes les consignes apreses, afronten amb uns ulls brillants per l’emoció el darrer. El darrer repte. Van arribant els incondicionals. Aquells que han volgut compartir amb nosaltres el darrer tallat. Aquells a qui els ho devem tot ja que sense receptor, quin sentit té el missatge?

L’acte va bé fins que la tècnica vol que el recordem com: “el dia que no va funcionar el vídeo de cloenda”… Una anècdota més. L’entrevistat està a l’alçada i permet que l’entrevista sigui enriquidora, interessant, captivadora per l’audiència. Abans que marxés el Germà Bel, els voluntaris no desaprofiten l’oportunitat de fer-se una foto amb ell.

Acabem. Tothom marxa. Només queden ells, qui han posat ànima i paraules al projecte. Es fan més fotografies amb els regals que els hem fet des de la Fundació. Un petit record per a una gran feina.

Aquestes són les últimes línies d’unes cròniques sobre les anècdotes invisibles que han passat al darrere, allà on molt pocs hem tingut el privilegi de ser. Trobaré a faltar redactar com vam viure cada entrevista, però més trobarem a faltar la “cafeïna” que ens acompanyava en fer realitat el projecte.

Marxem amb regust amarg però amb ganes de reiniciar la segona etapa d’aquesta iniciativa

Fins sempre!

Som a Mas Rabell, el restaurant de Torres, una masia on aquesta empresa hi celebra els seus àpats de negocis. Dinem aquí. Tota una sort poder menjar-hi i altament recomanable. Ens crida l’atenció que el menú del dinar és presentat prioritzant el vi que acompanya els plats, i no al revés. Ens acompanya la Isabel, la directora de comunicació. hem deixat tot a punt per l’entrevista en una sala a part i ara gaudim del dinar.

Són quarts de quatre i el senyor Torres ve molt animat i predisposat a l’entrevista. Es nota que creu el que diu ja que no té dubtes i el discurs és ben articulat i interessant. Ens sorprenen algunes de les seves declaracions, les quals fan que coneguem de més a prop la persona i ens oblidem del personatge o del càrrec. Marxem amb una bona sensació.

Quan arribem a la Fundació i ens disposem a preparar l’entrevista ens adonem d’una gran errada: no hem enregistrat bé l’entrevista. No ens havíem adonat que no havíem activat un filtre per a la llum i tota la imatge es veu ben fosca.  A aquestes alçades de projecte  i ens passa això! Demanem disculpes als nostres seguidors i encarem amb resignació el problema. A imatges fosques, bona cara!

La nostra cita és en un parc de Barcelona. Però allà no és pas on hem quedat. De fet, ens hem trobat al TNC i d’allà decidim que anar al parc és una bona idea. Caminem plegats una estona i mentrestant, ens anem coneixent. El Matthew és tal com l’hem sentit a la ràdio o vist a la televisió. Sembla com si el coneguéssim de tota la vida i la seva proximitat també hi ajuda molt.

Finalment, després de diferents opcions, ens decidim per una zona relativament en calma i allà ens instal·lem. Com que ja fa estona que caminem i xerrem, no costa gens començar l’entrevista… de fet, ja havia començat feia estona!

La naturalitat amb què explica el seu trastorn TOC sorprèn. A nosaltres també. I ens agrada. Ens encanta veure com normalitza en primera persona aquesta malaltia i en parla en veu alta i com la va viure ell. Això és el que buscàvem i el Matthew ens ho estava donant. El temps passa i acabem l’entrevista, no sense endur-nos un exemplar del seu darrer llibre SNUG, que en anglès vol dir alguna cosa així com acollit, còmode, abrigat… Exactament com ens hem sentit tot xerrant amb ell.

Comencem bé perquè trobem aparcament molt fàcilment i, a més, molt a prop de la redacció de l’Ara.

Ens rep la secretària del Carles, l’Estrella i, oh sorpresa! Ens coneixem perquè havia estudiat amb la Maria, la nostra entrevistadora. És una de les primeres entrevistes que fem i els nervis encara estana  flor de pell. Només hem “assajat” amb els de casa, és a dir, el presidnet (Martí Solé) i el vicepresident (Ricard Rafecas) de la Fundació. El Carles, és, doncs, la primera entrevista amb algú “desconegut”.

Tots aquests nervis s’esvaeixen ben ràpidament en començar la conversa amb ell. Ens resulta molt fàcil agafar-li confiança i engegar el nostre tallat. No ens n’adonem i ja ha passat ben bé una hora des de que hem començat. En acabar, ens ensenyen les instal·lacions i els despatxos del diari. El Carles s’acomiada de nosaltres perquè  ja és migdia i ha d’anar, com fa habitualment, TV3 ens la seva col·laboració amb el programa “Divendres”.

En sortir i tornar al cotxe ens diem “prova superada”. Això promet!