Una tarda accidentada

La trobada amb Albert Rivera sens dubte és un pèl accidentada i amb alguna anècdota curiosa que va donar el punt d’humor a l’entrevista.

Arribem justos de temps. Sovint aparcar a Barcelona es tradueix en una completa Odissea! Entrem a l’edifici, pugem fins al primer pis i ens esperem que ens obri la porta una de les noies d’administració. De seguida arriba la cap de comunicació que ens condueix fins a la sala on realitzarem l’entrevista. Molt blanca. Molta llum.

Al cap d’una estona apareix l’Albert Rivera, que ràpidament torna a sortir per deixar-nos acabar de muntar la càmera i el trípode. El pànic es desencadena pocs segons després. Se’ns trenca el micròfon! Cau al terra, perd una peça i entre els tres la busquem intentant evitar que allò sembli una escena d’una pel·lícula de riure.

L’aconseguim recuperar, però en intentar encaixar les dues peces, el micròfon s’acaba de trencar. Entra l’Albert Rivera i ens mirem amb cara de circumstàncies. Procurem que se l’enganxi com pugui a la corbata i resem perquè no ens passi res més. Mare meva! Quina tarda!  Després d’un moment de nervis decidim enregistrar l’entrevista amb el micròfon d’ambient de la càmera. Encara sort que es una sala tranquil·la i no hi ha ningú més que nosaltres.

Tant la cap de premsa com ell ens avisen que és un dia complicat i que no tenen gaire temps. Anem per feina, però parlem de manera distesa. Gràcies a la paciència de l’Albert i al micròfon d’emergència l’entrevista va anar com una seda. Al final de l’entrevista, li acabem d’explicar el projecte de 52 tallats i el fem tornar carregat al seu despatx: el calendari i la presentació de Mas Albornà i unes catànies, típiques de Vilafranca.

El repte d’ara? Arreglar el micròfon o trobar-ne un de nou per a l’entrevista de l’endemà amb la Mònica Terribas.

Escrit el by admin Publicat a Blog

Afegir comentari